EL RACÓ DE VICENTFalles 2011
A QUE TE COMO TO LO NEGRO...ANEM PEL BOM CAMÍ?
Un any més arriba el 20 de març i és hora de fer balanç. El 20 de març és com l’1 de gener de l’any faller però sense concert de Viena ni salts a la neu, encara que per a molts sí que és un dia de ressaca. I arribat este dia vull fer balanç, vull posar a un plat tot allò de les falles que estem fent bé, tot allò que aporta coses positives a la festa i al nostre poble, i vull posar a l’altre plat allò que hauríem de canviar a la festa més internacional de totes.
Comencem pel plat bo. En este plat comence per posar a totes aquelles comissions de falla que entenen la festa com una bona excusa de fer “país/regne/comunitat/terreta, etc”. Aquelles persones que entenen la festa com una ocasió d’or per usar la nostra llengua, practicar els nostres costums, riure junts, estimar, fer germanor, etc. Ja sabeu la meua sensibilitat cap al tema del valencià. He de dir que arribarà un dia, espere no massa lluny, en que les falles siguen reconegudes com un instrument de conservació i recuperació de la nostra llengua. Pegant una volta per moltes falles i mirant un quans llibrets crida l’atenció com ha canviat afortunadament el tractament del valencià al món de les falles. Les comissions i els artistes cuiden cada vagada més el llenguatge, el mimen. Defensem el nostre valencià, les nostres expressions més autèntiques i gaudim de la riquesa d’una llengua viva que va canviant de tonalitat i de música de comarca a comarca i més enllà.
Però si cal reconèixer la tasca de moltes persones que intentem recuperar i conservar el nostre valencià, hem de posar en el plat roín l’ús o millor dit, el no ús que de la nostra llengua es fa als actes quotidians de la nostra festa. Milers de valencians que parlen la nostra llengua que en agafar un micròfon es passen al castellà. Anys i anys d’intentar canviar este “vici lingüístic” no fa possible que el valencià siga la llengua “normal” de les falles. Exaltacions integrament en castellà, ofrenes, actes de les diferents comissions, etc. Alguna cosa no estem fent bé.
Però això no és tot. La música valenciana està absent als altaveus de les comissions, fins i tot música de flamenc, amb tot el respecte per esta música, sonen al nostre carrer. Expressions als passacarrers del tipus: “a que te como to lo negro”, “maricón el que no bote”, etc., no fan cap favor a la nostra festa. Expressions que transcendeixen l’àmbit privat d’una festa i que són expressades en mig del carrer sense cap vergonya. Generacions i generacions de gent jove que només s’expressa en castellà i que només veuen la falla com l’excusa per agafar “pets impressionants” i res més. Fallers que el problema més gran del món és saber si van a tindre prou cervesa, etc., li donen a la nostra festa un to deplorable. Per descomptat la festa està per a passar-s’ho bé i gaudir i divertir-se però les falles en este sentit desborden allò que seria desitjable per a mi. Només voldria que esta col•laboració servira per a meditar què volem expressar els valencians amb la nostra festa. A tots se’ns ompli la boca dient que les falles són l’expressió del nostre poble. Les falles donen una imatge del nostre poble. Estem donant la imatge que volem? És millorable? Els nostres fills continuaran cantant maricón el que no vote? Ens podem sentir orgullosos?
Fem de la nostra festa un tresor. És un tresor, es podem divertir amb ella, però aprofitem per traure d’ella tot allò que té de bo i anem eliminant tot allò que cal soterrar. Ser valencià és molt més que cantar un himne i plorar davant el color blau. Hi ha gent que plora molt davant la senyera i es burla el seu propi poble.
Falles 2009
Han passat les falles de 2009 i la nostra comissió enfila el camí del 40 aniversari. Ja fa 40 anys que en 1970 una sèrie d’hòmens i dones del barri varen decidir muntar una falla als afores de Mislata. Tenim per davant tot un any per treballar i decidir què fem. Per descomptat es tracta de 40 anys i no cal tirar la casa per la finestra, ja ho farem d’ací a deu anys quan fem els cinquanta, les noces d’or.
Si cal ara, repassar un poc el que ha sigut la setmana fallera. Cal plantejar-se què hem trobat a faltar i què en tenim de sobres en la nostra festa. Clar, que molta gent pensarà que estic tocat de l’ala i que, qui sóc jo per donar lliçons! Tenen raó, només es tracta d’una opinió de qui viu la festa fallera com una excusa, a més a més, per fer Regne/País/Nació/Pàtria, etc.
A les falles els sobra músiques estranyes, fem i brutícia per totes bandes, soroll quan no toca, pólvora sense control, alcohol portat a límits perillosos, intenció per demostrar que s’està en una classe social i no en una altra, a vore qui pot més. Les falles s’estan complicant.
A les falles els falta naturalitat, cultura, valenciania, sentit de poble, fer una festa per als de casa i no pensar tant en els de fora. Aprofitar la festa per recuperar les nostres músiques, els nostres balls, els nostres costums. S’ha fet una tasca importantíssima en la recuperació dels vestits tradicionals, ara cal anar a més.
Moltes comissions falleres estan donant una lliçó a la societat de recuperació dels nostres valors des de la dignitat i el saber fer bé les coses. El món de les falles està canviant i en molts aspectes a millor. Són moltes les comissions que es preocupen per usar correctament la nostra llengua, per aprofitar la falla en la recuperació de jocs tradicionals infantils, per connectar els aspectes festius amb els culturals. Per descomptat que tots tenim ganes de festa i de pólvora, qui més i qui menys aprofitem la nostra festa per divertir-nos i ens fem alguna copa de més i ens passem en moltes ocasions, però fer de l’alcohol i dels excessos l’eix principal de les falles em sembla un despropòsit i una ocasió perduda més.
Com destrossar la nostra llengua...
Dissabte 1 de novembre de 2008. El València C.F. juga a Mestalla contra el Ràcing de Santander a les 10 de la nit. El València és líder de la lliga abans de començar el partit. Sembla ser que la nova directiva i el nou entrenador estan donant els resultats esperats. Dins de la normal eufòria, un diari esportiu, Superdeporte, regala al camp unes camisetes amb el missatge que podeu vore a la foto. Una pena. Una vegada més s’usa el valencià sense cap atenció a les normes bàsiques lingüístiques. La frase, al menys a mi, em sona mal. “el millor arranc...”. Per altra banda la paraula “història” està perfectament escrita amb el seu accent obert i tot. Hem d’anar amb compte i més quan usem el valencià amb mitjans de divulgació com els d’esta camisa. La frase falla amb el gènere. No és correcte dir “el millor arranc”, caldria dir “la millor arrancada de la història”. Per a molts serà una “tonteria” però per a altres és important que si tant s’estimem la nostra llengua l’usem com cal i sobre tot que aquelles empreses o entitats que tenen la facilitat de utilitzar-la en actes públics, es preocupen de millorar-la i dignificar-la. Ser valencià hauria de ser alguna cosa més que una declaració d’intencions. No sóc qui per donar classe de res i menys de llengua, però escriure tal qual parlem al carrer no és la millor solució per millorar i estimar el nostre benvolgut valencià, com tampoc ho és en francès, ni anglès ni en tantes altres llengües. Si la persona responsable del missatge no ho tenia clar, la solució era tan senzilla com posar la frase en castellà en el programa informàtic gratuït SALT de la Conselleria d’Educació de la nostra Generalitat.
Va ser molt graciós el comentari d’una aficionada al futbol que va dir” arranc sona a carranc i els carrancs caminen cap arrere”.
Ah, i sense cap dubte: AMUNT VALÈNCIA.
Quina por?
El passat mes de juliol vaig telefonar a la Clínica Quirón de València per tal de demanar hora amb un metge especialista. Com és habitual quan telefonem a estos llocs i com que els valencians som així (de respectuosos, de tontos...), vaig agafar el telèfon i vaig demanar hora a la infermera en castellà. La infermera molt amablement em va demanar el meu nom: su nombre, por favor. A la qual cosa jo vaig respondre: Vicent Ballester. L’experiència va ser molt agradable, perquè a partir d’aleshores la infermera es va dirigir a mi en valencià i continuarem la conversa en la nostra llengua pròpia.
D’este fet en traguem algunes conclusions. Alguns valencians tenim un sentit possiblement equivocat del respecte i ens fa por parlar en valencià i en València a un/a desconegut/da i l’altra conclusió és que; si optem per adoptar a tots els efectes el nostre nom en valencià descobrirem que hi ha molta més gent disposada a parlar en la nostra llengua.
Vull felicitar a l’anònima infermera (no sé el seu nom) de la Clínica Quirón. La seua reacció en va encantar. I m’agradaria que tots plegats férem un esforç per utilitzar la nostra llengua allà on anem, que això en la nostra pròpia casa no és cap falta de respecte a ningú. Si alguna persona no ens entén podrem canviar al castellà, però si no ho intentem primer, sempre serà el castellà qui dominarà la nostra forma de expressar-nos.
I també, és interessant que utilitzem el nostre nom valencià, que fins i tot ens el posem al DNI, ens ajudarà i ens donarà personalitat. Jo vaig fer-ho fa uns anys i n’estic molt orgullós. És un tràmit de quatre papers en el Registre Civil.
D’ací a uns mesos, naixeran xiquets i xiquetes en la nostra falla i que jo sàpia no tindran noms valencians, moda? por? A vore si el problema és que no s’ho acabem de creure.