EL RACÓ DE VICENTFalles 2009
Han passat les falles de 2009 i la nostra comissió enfila el camí del 40 aniversari. Ja fa 40 anys que en 1970 una sèrie d’hòmens i dones del barri varen decidir muntar una falla als afores de Mislata. Tenim per davant tot un any per treballar i decidir què fem. Per descomptat es tracta de 40 anys i no cal tirar la casa per la finestra, ja ho farem d’ací a deu anys quan fem els cinquanta, les noces d’or.
Si cal ara, repassar un poc el que ha sigut la setmana fallera. Cal plantejar-se què hem trobat a faltar i què en tenim de sobres en la nostra festa. Clar, que molta gent pensarà que estic tocat de l’ala i que, qui sóc jo per donar lliçons! Tenen raó, només es tracta d’una opinió de qui viu la festa fallera com una excusa, a més a més, per fer Regne/País/Nació/Pàtria, etc.
A les falles els sobra músiques estranyes, fem i brutícia per totes bandes, soroll quan no toca, pólvora sense control, alcohol portat a límits perillosos, intenció per demostrar que s’està en una classe social i no en una altra, a vore qui pot més. Les falles s’estan complicant.
A les falles els falta naturalitat, cultura, valenciania, sentit de poble, fer una festa per als de casa i no pensar tant en els de fora. Aprofitar la festa per recuperar les nostres músiques, els nostres balls, els nostres costums. S’ha fet una tasca importantíssima en la recuperació dels vestits tradicionals, ara cal anar a més.
Moltes comissions falleres estan donant una lliçó a la societat de recuperació dels nostres valors des de la dignitat i el saber fer bé les coses. El món de les falles està canviant i en molts aspectes a millor. Són moltes les comissions que es preocupen per usar correctament la nostra llengua, per aprofitar la falla en la recuperació de jocs tradicionals infantils, per connectar els aspectes festius amb els culturals. Per descomptat que tots tenim ganes de festa i de pólvora, qui més i qui menys aprofitem la nostra festa per divertir-nos i ens fem alguna copa de més i ens passem en moltes ocasions, però fer de l’alcohol i dels excessos l’eix principal de les falles em sembla un despropòsit i una ocasió perduda més.
Com destrossar la nostra llengua...
Dissabte 1 de novembre de 2008. El València C.F. juga a Mestalla contra el Ràcing de Santander a les 10 de la nit. El València és líder de la lliga abans de començar el partit. Sembla ser que la nova directiva i el nou entrenador estan donant els resultats esperats. Dins de la normal eufòria, un diari esportiu, Superdeporte, regala al camp unes camisetes amb el missatge que podeu vore a la foto. Una pena. Una vegada més s’usa el valencià sense cap atenció a les normes bàsiques lingüístiques. La frase, al menys a mi, em sona mal. “el millor arranc...”. Per altra banda la paraula “història” està perfectament escrita amb el seu accent obert i tot. Hem d’anar amb compte i més quan usem el valencià amb mitjans de divulgació com els d’esta camisa. La frase falla amb el gènere. No és correcte dir “el millor arranc”, caldria dir “la millor arrancada de la història”. Per a molts serà una “tonteria” però per a altres és important que si tant s’estimem la nostra llengua l’usem com cal i sobre tot que aquelles empreses o entitats que tenen la facilitat de utilitzar-la en actes públics, es preocupen de millorar-la i dignificar-la. Ser valencià hauria de ser alguna cosa més que una declaració d’intencions. No sóc qui per donar classe de res i menys de llengua, però escriure tal qual parlem al carrer no és la millor solució per millorar i estimar el nostre benvolgut valencià, com tampoc ho és en francès, ni anglès ni en tantes altres llengües. Si la persona responsable del missatge no ho tenia clar, la solució era tan senzilla com posar la frase en castellà en el programa informàtic gratuït SALT de la Conselleria d’Educació de la nostra Generalitat.
Va ser molt graciós el comentari d’una aficionada al futbol que va dir” arranc sona a carranc i els carrancs caminen cap arrere”.
Ah, i sense cap dubte: AMUNT VALÈNCIA.
Quina por?
El passat mes de juliol vaig telefonar a la Clínica Quirón de València per tal de demanar hora amb un metge especialista. Com és habitual quan telefonem a estos llocs i com que els valencians som així (de respectuosos, de tontos...), vaig agafar el telèfon i vaig demanar hora a la infermera en castellà. La infermera molt amablement em va demanar el meu nom: su nombre, por favor. A la qual cosa jo vaig respondre: Vicent Ballester. L’experiència va ser molt agradable, perquè a partir d’aleshores la infermera es va dirigir a mi en valencià i continuarem la conversa en la nostra llengua pròpia.
D’este fet en traguem algunes conclusions. Alguns valencians tenim un sentit possiblement equivocat del respecte i ens fa por parlar en valencià i en València a un/a desconegut/da i l’altra conclusió és que; si optem per adoptar a tots els efectes el nostre nom en valencià descobrirem que hi ha molta més gent disposada a parlar en la nostra llengua.
Vull felicitar a l’anònima infermera (no sé el seu nom) de la Clínica Quirón. La seua reacció en va encantar. I m’agradaria que tots plegats férem un esforç per utilitzar la nostra llengua allà on anem, que això en la nostra pròpia casa no és cap falta de respecte a ningú. Si alguna persona no ens entén podrem canviar al castellà, però si no ho intentem primer, sempre serà el castellà qui dominarà la nostra forma de expressar-nos.
I també, és interessant que utilitzem el nostre nom valencià, que fins i tot ens el posem al DNI, ens ajudarà i ens donarà personalitat. Jo vaig fer-ho fa uns anys i n’estic molt orgullós. És un tràmit de quatre papers en el Registre Civil.
D’ací a uns mesos, naixeran xiquets i xiquetes en la nostra falla i que jo sàpia no tindran noms valencians, moda? por? A vore si el problema és que no s’ho acabem de creure.